La iaia

Permeteu-me un post personal, aquesta és la meva manera d’acomiadar-me i d’homenatjar una de les persones que més estimo. La iaia. Avui ploro amb orgull la seva mort.

També m’estreno. Mai abans he viscut cap pèrdua com aquesta, així que experimento la tristesa de no poder tornar a estar mai més amb ella. Els padrins van morir ben joves, així que ella ha estat la única iaia. Mare del meu pare i del meu tiet al 100%, dedicada exclusivament a aquest rol, desvivint-se pels seus fills, per les seves nores uns anys més tard i pels seus néts i la seva única neta (jo) més endavant.

La iaia no brillava per ser una dona súper afectuosa, per omplir-nos de petons cada dia o per ser qui et dóna diners i dolços cada cop que la vas a veure. Tampoc per sempre tirar-me floretes i dir-me lo preciosa que soc i que bé que ho faig tot.

Ella ha brillat per tot el que va ser, per la presència que ha tingut, per com ens ha cuidat, per la quantitat d’hores que ha passat amb nosaltres, per com s’ha dedicat a fer tot això oblidant-se d’ella mateixa, i segurament essent feliç. En una dona de la seva època, amb la seva història, no devia cabre-hi la possibilitat de “fer la seva”. Així, la iaia es va convertir en una segona mare. La meva segona mare.

Una dona generalment seriosa i amb aires de tristesa, la qual de vegades deixava anar riallades autèntiques (com el meu pare), d’aquelles que quan les sents et quedes flipada mirant com li brillen els ulls i hi veus els focs artificials d’allò que normalment està contingut.

Convençuda que ha tingut una vida feliç, acompanyada dels seus fills en una casa unifamiliar: a baix el fill petit, a dalt, el fill gran. Una casa de tres pisos on néts, néta, fills i nores l’omplien de vida, de rialles, de crits, de discussions, de corredisses.

Una fortuna, la que va tenir ella i la que hem tingut nosaltres al tenir-la tan a prop: per anar-la a veure i xerrar, per mirar “el juego de la oca” quan a casa nostra els papes miraven una altra cosa a la tele, per mirar “Saber y Ganar”, per fugir quan hi havia discussions a baix (o per tenir-les amb ella a dalt), per tots els dinars dels anys d’escola i d’institut, per les primeres nits compartides amb les meves amigues dormint a casa seva, per cada vegada que jugàvem amb mon germà a entrar silenciosament per espantar-la amb un bon “Uh!”, per les últimes trobades en què construíem el nostre arbre genealògic, per tots els àpats nadalencs que va fer per a tota la família, pels canelons de la iaia, per les croquetes de la iaia, pels calamars a la romana de la iaia i pels macarrons de la iaia.

Quanta importància tenen avis i àvies en la nostra vida, quin vincle més especial el que es crea. Quina pèrdua tan dolorosa quan se’n van, però que bonic haver compartit tant.

Pels ulls que compartim, i per la mirada amb la qual ens hem acompanyat.