Blog

Petits Estels

Nom: Silvia Gurri Yagüez.
Compte d’Instagram: @petits.estels

Com definiries la teva professió?

Soc una enamorada de la meva professió i del 0-3. Com definir-la és difícil, moltes paraules em venen al cap. Preciosa, important, recompensant, emocional, esgotadora, etc.
Cuidem i acompanyem als infants en els seus primers anys de vida. Estem presents en els seus primers passos, primeres paraules, primers descobriments i som partícips de tot col·laborant activament en el seu acompanyament. Els acompanyem i en tenim cura d’ells, cobrim les seves necessitats vitals tot respectant-les. Som l’extensió de casa seva i de la seva família.

Per què creus que és important aquesta professió?

Ser educadora infantil és molt important i està molt mal reconeguda. És una professió molt important, ja que acompanyem als infants en els seus primers anys de vida, és a dir, assentem les bases de tot el que vindrà, podríem dir que posem el ciment per començar la casa. Veiem com comencen a moure’s, a caminar, a parlar, a relacionar-se, a menjar sols… compartim la vida amb ells, passem de ser unes desconegudes per a ells a unes referents. Tenim a les nostres mans el futur de la societat, i tot allò que fem i que acompanyem quedarà en ells per sempre, i tot el que fan a la primera infància està totalment relacionat amb els comportaments adolescents i determinarà la personalitat de cada infant. Per això és molt rellevant la nostra feina.

Creus que la formació obligatòria que rebem, és suficient? Se surt ben preparat/preparada
després d’estudiar el Grau o el CFGS o creus que cal millorar-la? Si vols afegir com, perfecte.

Crec que per treballar en el 0-3 surts més preparat del CFGS que del Grau. El CFGS està pràcticament enfocat aquesta etapa, cosa que el Grau està totalment enfocat al 3-6 amb algunes coses del 0-3, per això crec que per treballar en aquesta etapa hauria de ser imprescindible tenir el CFGS. També penso que haurien de començar a reciclar algunes assignatures del cicle i donar més formacions i assignatures enfocades a l’acompanyament respectuós, incloure pedagogues com Emmi Pikkler, Montessori o Waldorf. Crec que molts professionals que estan donant el CFGS no transmeten realment el que és viu en una escola bressol, ja que molts d’ells no hi ha treballat mai i que les que són educadores infantils haurien de poder impartir assignatures del CFGS, tenir algú que transmeti tots els coneixements basats en l’experiència i les formacions alternatives que ha fet és molt
important.

Quines capacitats creus que ha de tenir una educadora d’infantil?

Empatia, cooperació, capacitat de treball en equip, paciència, canvi de mirada, capacitat de canvi, ganes de seguir aprenent.

Canviaries alguna cosa per tal que l’atenció a la petita infància a les escoles bressol/llars
d’infants, fos millor? (Si la resposta és afirmativa, em pots explicar el què?).

Si, les ràtios primer de tot. Baixaria ràtios a 4 lactants, 8 caminants, i màxim 12 grans, tot i que en posaria 10. És necessari una baixada de ràtios ja, per poder oferir un acompanyament de qualitat, per poder arribar a tot i que tots els infants siguin vistos. També és necessari que siguin dues educadores per aula pràcticament tot el dia, és a dir, més personal més hores. Perquè la criança i l’acompanyament pugui ser compartit, perquè les professionals necessitem el nostre moment durant el dia de descans,
perquè ens hi puguem dedicar més, per poder compartir altres punts de vista amb la companya i que totes dues siguin iguals a escala contractual, és a dir, dues educadores i no educadora – suport. Que inverteixin més diners i facin que sigui pública totes o poder donar concerts a privades per ajudar tant a famílies com a les educadores que treballen a la privada que tenen sous precaris i pocs recursos tant en l’àmbit personal com el material. També oferiria una formació a l’any per les educadores, sovint trobo a bressol que moltes arriben on volen i s’acomoden, penso que ha de ser un reciclatge constant i que fer formacions en equip és totalment necessari.

Què és el que més gaudeixes de la teva feina?

Veure com evolucionen els infants en part gràcies a l’acompanyament que reben per part meva. Veure com superen obstacles, com comencen a fer les coses i saber que tu has sigut partícip d’això. Els somriures i les abraçades que et recompensen eternament tot el que heu viscut. El dia a dia, ple de moments, sabent que els més caòtics passaran i gaudir de la calma del després.

Explica’m una anècdota, algun moment especial, alguna cosa que marqués un abans i un
després, algun aprenentatge que hagis fet, etc. Quelcom que hagis viscut durant el dia a dia a
l’escola bressol/llar d’infants.

Costa quedar-me només amb un, però crec que el que més em va marcar va ser quan després d’anys treballant a bressol privada, vaig anar a la pública a Figueres. Allà recordaré sempre que va despertar en mi aquell canvi de mirada i la necessitat de poder canviar la manera de fer, el vocabulari que utilitzaven amb els infants, com es dedicaven, com canviava tot allò de la tradicional a l’escola viva, a una escola més respectuosa. Va ser llavors quan vaig començar a formar-me en Educació viva, Waldorf i Pikler i més tard en Montessori i Disciplina Positiva. Aquell moment va suposar un abans i un després en mi com a educadora. En relació més a la bressol com anècdotes, és quan marxa un grup de grans del qual has fet cicle, sempre acabo plorant! I és que realment aquells infants que van entrar completament desconeguts són els teus nens i la teva família durant 3 anys i quan marxen… tens una barreja d’emocions brutals i això sempre serà així.

La iaia

Permeteu-me un post personal, aquesta és la meva manera d’acomiadar-me i d’homenatjar una de les persones que més estimo. La iaia. Avui ploro amb orgull la seva mort.

També m’estreno. Mai abans he viscut cap pèrdua com aquesta, així que experimento la tristesa de no poder tornar a estar mai més amb ella. Els padrins van morir ben joves, així que ella ha estat la única iaia. Mare del meu pare i del meu tiet al 100%, dedicada exclusivament a aquest rol, desvivint-se pels seus fills, per les seves nores uns anys més tard i pels seus néts i la seva única neta (jo) més endavant.

La iaia no brillava per ser una dona súper afectuosa, per omplir-nos de petons cada dia o per ser qui et dóna diners i dolços cada cop que la vas a veure. Tampoc per sempre tirar-me floretes i dir-me lo preciosa que soc i que bé que ho faig tot.

Ella ha brillat per tot el que va ser, per la presència que ha tingut, per com ens ha cuidat, per la quantitat d’hores que ha passat amb nosaltres, per com s’ha dedicat a fer tot això oblidant-se d’ella mateixa, i segurament essent feliç. En una dona de la seva època, amb la seva història, no devia cabre-hi la possibilitat de “fer la seva”. Així, la iaia es va convertir en una segona mare. La meva segona mare.

Una dona generalment seriosa i amb aires de tristesa, la qual de vegades deixava anar riallades autèntiques (com el meu pare), d’aquelles que quan les sents et quedes flipada mirant com li brillen els ulls i hi veus els focs artificials d’allò que normalment està contingut.

Convençuda que ha tingut una vida feliç, acompanyada dels seus fills en una casa unifamiliar: a baix el fill petit, a dalt, el fill gran. Una casa de tres pisos on néts, néta, fills i nores l’omplien de vida, de rialles, de crits, de discussions, de corredisses.

Una fortuna, la que va tenir ella i la que hem tingut nosaltres al tenir-la tan a prop: per anar-la a veure i xerrar, per mirar “el juego de la oca” quan a casa nostra els papes miraven una altra cosa a la tele, per mirar “Saber y Ganar”, per fugir quan hi havia discussions a baix (o per tenir-les amb ella a dalt), per tots els dinars dels anys d’escola i d’institut, per les primeres nits compartides amb les meves amigues dormint a casa seva, per cada vegada que jugàvem amb mon germà a entrar silenciosament per espantar-la amb un bon “Uh!”, per les últimes trobades en què construíem el nostre arbre genealògic, per tots els àpats nadalencs que va fer per a tota la família, pels canelons de la iaia, per les croquetes de la iaia, pels calamars a la romana de la iaia i pels macarrons de la iaia.

Quanta importància tenen avis i àvies en la nostra vida, quin vincle més especial el que es crea. Quina pèrdua tan dolorosa quan se’n van, però que bonic haver compartit tant.

Pels ulls que compartim, i per la mirada amb la qual ens hem acompanyat.

Sobre la violència

A la feina hi passo moltes hores. Moltes. I faig (i fem) moltes coses. Entre totes les coses n’hi ha una de molt gran. N’és una de les més importants: Tractar amb els conflictes.

Aprendre a gestionar situacions personalment, individualment amb cada infant i també col·lectivament. Acompanyar a petits éssers humans, mentre resolen conflictes, ja que és a través del conflicte on es produeix el primer contacte amb l’altre, i per tant, on comença la socialització.

Passem temps, cada dia, explicant el perquè no ens hem de fer mal. Veig empentes, mossegades, cops, esgarrapades, estirades de cabell. Aquestes agressions provenen d’infants que estan buscant el seu lloc en el grup, que estan creant la seva pròpia identitat personal i grupal. I, també, dins la societat. I dins el món.

Passo hores posant paraules a aquelles emocions que senten i que encara no són capaços de reconèixer, ni d’anomenar, i menys de gestionar. Temps acompanyant-los, donant-los espais i alternatives on poder expressar-les. Passo hores explicant per què una no pot pegar a la seva companya i com han de buscar una altra manera per expressar el seu enuig o la seva ràbia. I passo hores explicant com la companya es pot defensar: pots dir que no t’agrada que et peguin, pots posar distància amb el braç, si camines, pots marxar. Si necessiten expressar la ràbia i volen donar cops, potser podem oferir alternatives i a poc a poc aniran trobant la manera de gestionar aquella emoció.

“Que estàs enfadat? Entenc que ho estiguis. Si vols pegar, anem a buscar alguna cosa a la qual puguis pegar sense fer mal a ningú. A les persones no les podem pegar. Si ho vols pots donar cops a aquest coixí.”

“Parlem? A veure què podem fer per solucionar aquest conflicte.” “Pots dir-li que no t’agrada això que ha passat.” “Vols parlar? Estic aquí al teu costat per quan ho vulguis, d’acord?” Molt temps. Molts cops. Cada dia.

El curs dura molts mesos i a poc a poc vas veient els fruits d’allò que portes fent cada hora de cada dia. Amb insistència i amb molta calma. De cop un dia veus, sense intervenir tu, com dos infants resolen el seu conflicte sols. Potser parlant, i parlen poc! Un pega a l’altre i l’altre li contesta “això no m’agrada”. A poc a poc aprenen que amb el diàleg (per petit que sigui) es poden entendre. O si més no, respectar-se l’un a l’altre. I evitar l’agressió.

Un bon dia veus com un infant de dos anys en un conflicte (on, per exemple, li estan prenent alguna cosa) obre la boca i va directe a mossegar per evitar que li prenguin. És instintiu. I de cop ell mateix es frena, s’enfada i crida “no m’agrada!”, i l’agafa més fort i s’allunya de l’altre. Defensa el que és seu, sense fer-li mal. No deixa que li prenguin la joguina amb la qual està tan tranquil·lament jugant i expressa el que sent. I veus com l’altre infant ho escolta i deixa d’intentar-ho. O prova per una altra via, i li diu “me la deixes?”. La resposta és un “no”, i no li queda més remei que esperar que hi acabi de jugar o que li doni quan ho decideixi. O potser és un “sí” i li dona.

És una feina molt difícil, són moltes hores dedicades a fer entendre que amb la violència no anem enlloc. Que ens hem de respectar per damunt de tot. Que a vegades no ens posarem d’acord i hem d’aprendre a gestionar la frustració. Que ens hem d’escoltar. Que és molt important el que senten les altres persones (i també el que tu sents) i que és molt important que ho puguin expressar. Que tots i totes ho podem expressar. Parlant.

Després, un bon dia, aquests infants surten al carrer, a casa seva, a la seva ciutat, A LES SEVES ESCOLES, amb la seva família. Surten un dia en què la gent expressa allò que vol, allò que sent, parlant, demanant, i … PAM.

Ens vénen a pegar. Armats. Cops. Esgarrapades. Empentes. Puntades de peu. Estirades de cabells, de nas i d’orelles. Més cops.

CURTCIRCUIT.

LA MEVA PARTICULAR LLEGENDA DE SANT JORDI

A la vila de Montblanc hi havia un drac. Un drac ferotge, que treia foc pels queixals quan tenia gana (com tothom quan té gana, però és clar, no és en sentit figurat, el Drac treia realment bafarades de foc ben potents). Es passejava pels voltants del poble, pel cel, per la terra, per l’aigua, per arreu. Totes les persones que hi vivien estaven aterrades per aquesta bèstia. Era la primera vegada que veien un animal tan gros i tan fort, i els feia tanta por que es congelaven quan el miraven.

El Drac, mort de gana, quan trobava teca, se la menjava. Vaques, ovelles, gallines, cabres. Pastanagues, enciams, pomes, cireres. El que fos. La panxa li feia un soroll que se sentia des del poble del costat. Un bon dia, ja no va trobar res per menjar. S’ho havia acabat tot! Estava desesperat, cada cop més desnodrit i més dèbil.

En aquest bonic poble, hi havia un Rei. Aquest Rei estava trist des de feia unes setmanes, ja que s’havia separat de la Reina. Aquesta feia uns anys havia decidit marxar a recórrer el món, per conèixer altres indrets i viure la seva vida com ella la volia viure. Resulta que un bon dia, després d’esmorzar, va parlar amb el Rei i li va dir:

-Amor, no sóc feliç. M’agradaria marxar a conèixer món i descobrir què és allò que realment vull fer. Només tenim una vida, i la vull aprofitar. Ho podràs arribar a entendre?

-Oh estimada, no et negaré que em posa molt trist, que no ho vull i que et trobaré a faltar cada dia. Però si això és el que necessites, endavant. Et recolzo.

Així que el Rei, des d’aleshores, estava una mica trist i a poc a poc s’anava recuperant. La llum de la seva vida era la seva filla, la Princesa. Una noia jove i decidida. El Rei, evitant pensar en com refer la seva vida i com trobar nous interessos, es limitava a viure per la seva filla.

La gent del poble s’adonava que el Drac ja no trobava menjar. Els semblava que estava cada dia més nerviós i els feia molta por el que pogués passar. Així que un bon dia, el poble va proposar fer un sorteig de persones per donar-les al Drac. La persona a qui li toqués, s’hauria de presentar davant la cova on dormia la bèstia i així (suposaven) no destruiria el poble amb el mal humor que els semblava que tenia a causa de no menjar. El que no sabien era que el Drac no es menjava persones, o almenys, mai havia tastat a ningú.

La mala sort va saludar al Rei, que en el primer sorteig va sortir com a candidata per ser l’àpat del Drac, la Princesa. Ella, valenta, va acceptar el seu destí. Va acomiadar-se de tothom i va anar cap a la cova del Drac. Un cop allà, va cridar:

-Drac ferotge! Soc el teu dinar! Vine’m a menjar!

El Drac estava cansat, adormit, sense energia. Va olorar de lluny el seu futur menjar… però no el va pas convèncer. Va sortir, arrossegant-se, a fora i la va veure allà, paralitzada. Es van mirar als ulls. Silenci. Va sentir com se li tallava la respiració. Silenci. Les potes li feien més figa que abans. Tots dos, contemplant-se. No podien apartar la mirada l’un de l’altre. El cor es va disparar. Taquicàrdia. La Princesa es va quedar sense paraules mirant aquells ulls infinits, grossos i de profunditat eterna, i només va poder emetre un sospir. Se li va escapar un somriure. El Drac va recuperar tota l’energia, com si la mirada de la princesa li portés vaques, ovelles, gallines i cabres. Enciams, pastanagues, cireres i pomes. Van sentir com si, en el món, només estiguessin ells dos i tot va desaparèixer. I sols en el silenci, sols ells sols, van descobrir la bellesa més gran.

Mentrestant, el Rei havia fet una trucada a un cavaller que, amb sort, estava pels voltants. Aquell cavaller es deia Jordi. Feia temps que al poble es parlava d’ell, ja que es veu que es dedicava a passejar pels pobles i salvar a la gent que ho necessitava. Anava amb un cavall blanc i amb una llança ben gran, protegit darrere un escut. Cap bèstia se li resistia i tampoc cap persona. Si algú estava en perill, en Jordi lluitava contra el que fes falta. Era una llegenda, però mai ningú l’havia vist amb els seus propis ulls.

Així que, mentre la Princesa i el Drac s’enamoraven i s’apropaven a poc a poc, va aparèixer el cavaller. El Rei li havia explicat que la seva filla estava en perill i que, per favor, l’havia de salvar. Quan va arribar, va anar directe al Drac, pensant que li estava a punt de fer mal a la Princesa. Va començar a accelerar amb el seu cavall, cada cop més ràpid, llança preparada, apuntant direcció al cor del Drac. S’apropava, s’apropava, s’apropava i quan va estar a uns metres… la princesa va córrer per interposar-se entre en Jordi i el seu enamorat. El cavaller, en veure que a qui punxaria amb la llança seria a la Princesa i no al Drac, va frenar tant com va poder, però no va arribar a temps del tot…

-Soooo, soooo – li deia al cavall-.

Va frenar, però la llança va travessar dos mil·límetres el pit de la Princesa. Només dos mil·límetres. Suficient perquè en caigués unes gotes de sang. En Jordi es va apartar i la Princesa es va fondre en una abraçada amb el Drac. El Rei i la gent del poble van aparèixer pel camí, en sentir que el cavaller ja havia arribat. El Rei va veure la seva filla abraçada a la bèstia i va haver de fregar-se els ulls uns quants cops per saber que allò que veia era real. Al costat, el cavaller Jordi els mirava, somrient. El Rei se li va apropar i li va donar les gràcies per haver assistit tant ràpid quan se l’havia trucat. El va convidar a sopar a casa, en agraïment.

-Princesa, anem cap a casa, soparem amb el cavaller Sant Jordi, ja que ha vingut a salvar-te.

La Princesa li va respondre:

-No papa, em quedaré a dormir a la cova del Drac aquesta nit.

Quan es van deixar d’abraçar la Princesa i el Drac i es van poder separar una mica, van veure que de les gotes de sang que havien brotat fruit de la punxada al pit de la Princesa, en sortia una rosa gran i bonica. La Princesa la va collir i li va donar al Drac, que la va agafar amb la boca tot somrient i ensenyant les dents i els seus ullals blancs, uns més sortits que d’altres. Quan el Drac somreia, la Princesa s’enlluernava.

Sant Jordi i el Rei van anar cap al castell a sopar. Van fer un gran tiberi, unes copes de vi, uns riures, i… tots dos van sentir-se molt a gust. Sant Jordi li va demanar si es podia quedar uns dies al castell, per descansar de les seves aventures. El Rei va estar-ne encantat. La filla del Rei dormia fora de casa, i el Rei havia trobat algú amb qui s’oblidava de les seves penes i gaudia del moment i de la conversa. I a part… era ben atractiu aquell cavaller.

Fi.

No perdem la nostra essència

Però no perdem l’essència si no ho volem. Qui la vol mantenir, pot fer-ho. Amb moltes dificultats, sí. Hores de feina i infinita organització. Sense dormir, amb nervis, angoixa, tristesa. Treballant en equip, demanant la col•laboració de les famílies que s’ho puguin permetre, confiant les unes amb les altres.

La desaparició dels períodes d’adaptació, dels espais d’alletament, amb l’excusa Covid, no és acceptable.
No acompanyar ni cuidar les emocions dels infants, no oferir proximitat (amb mascareta, sí) amb l’excusa covid no és acceptable. I qui ho fa ara, és que abans ja ho feia. Perquè sí, ens estan posant les coses molt difícils, però l’essència que tenim no la perdem si no ho volem.

Tot ha canviat, el dia a dia a les escoles bressol ara és diferent i no ens agrada. No podem dur a terme el projecte educatiu amb el qual creiem, no podem oferir el mateix que oferíem abans, però l’acompanyament i el tracte directe amb els infants i les seves famílies (malgrat les dificultats) no deixa de ser proper, empàtic, acollidor, intens i bonic.

L’essència no es perd gràcies a les grans treballadores que hi ha i que són conscients de la
importància de la feina que fan. Que es cuiden entre elles i se sostenen quan cal. Està sent molt
dur. Gràcies a totes per l’esforç que esteu fent i gràcies a les famílies per la confiança, l’escalf i
l’ajuda.

Sobre la violència

Uns dies després de l'1 d'octubre del 2017 vaig escriure això:

A la feina hi passo moltes hores. Moltes. I faig (i fem) moltes coses. Entre totes les coses n’hi ha una de molt gran. N’és una de les més importants:

Tractar els conflictes. Aprendre a gestionar situacions personalment, individualment amb cada infant i també col·lectivament. Acompanyar a petits éssers humans, mentre resolen conflictes, ja que és a través d’aquests que es produeix el primer contacte amb l’altre, i per tant, on comença la socialització. 

Passem temps, cada dia, explicant el perquè no ens hem de fer mal.

Veig empentes, mossegades, cops, esgarrapades, estirades de cabell. Aquestes agressions provenen d’infants que estan buscant el seu lloc en el grup, que estan creant la seva pròpia identitat personal i grupal. I, també, dins la societat. I dins el món.

Passo hores posant paraules a aquelles emocions que senten i que encara no són capaços de reconèixer, ni d’anomenar, i menys de gestionar. Temps acompanyant-los, donant-los espais i alternatives on poder expressar-les. Passo hores explicant per què una no pot pegar a la seva companya i com han de buscar una altra manera per expressar el seu enuig o la seva ràbia. I passo hores explicant com la companya es pot defensar: pots dir que no t’agrada que et peguin, pots posar distància amb el braç, si camines, pots marxar. Si necessiten expressar la ràbia i volen donar cops, potser podem oferir alternatives i a poc a poc aniran trobant la manera de gestionar aquella emoció.

“Que estàs enfadat? Entenc que ho estiguis. Si vols pegar, anem a buscar alguna cosa a la qual puguis pegar sense fer mal a ningú. A les persones no les podem pegar. Si ho vols pots donar cops a aquest coixí.”

“Parlem? A veure què podem fer per solucionar aquest conflicte.”

“Pots dir-li que no t’agrada això que ha passat.”

“Vols parlar? Estic aquí al teu costat per quan ho vulguis, d’acord?”

Molt temps. Molts cops. Cada dia.

El curs dura molts mesos i a poc a poc vas veient els fruits d’allò que portes fent cada hora de cada dia. Amb insistència i amb molta calma. De cop un dia veus, sense intervenir tu, com dos infants resolen el seu conflicte sols. Potser parlant, i parlen poc! Un pega a l’altre i l’altre li contesta “això no m’agrada”. A poc a poc aprenen que amb el diàleg (per petit que sigui) es poden entendre. O si més no, respectar-se l’un a l’altre. I evitar l’agressió.

Un bon dia veus com un infant de dos anys en un conflicte (on, per exemple, li estan prenent alguna cosa) obre la boca i va directe a mossegar per evitar que li prenguin. És instintiu. I de cop ell mateix es frena, s’enfada i crida “no m’agrada!”, i l’agafa més fort i s’allunya de l’altre. Defensa el que és seu, sense fer-li mal. No deixa que li prenguin la joguina amb la qual està tan tranquil·lament jugant i expressa el que sent. I veus com l’altre infant  ho escolta i deixa d’intentar-ho. O prova per una altra via, i li diu “me la deixes?”. La resposta és un “no”, i no li queda més remei que esperar que hi acabi de jugar o que li doni quan ho decideixi. O potser és un “sí” i li dona.

És una feina molt difícil, són moltes hores dedicades a fer entendre que amb la violència no anem enlloc. Que ens hem de respectar per damunt de tot. Que a vegades no ens posarem d’acord i hem d’aprendre a gestionar la frustració. Que ens hem d’escoltar. Que és molt important el que senten les altres persones (i també el que tu sents) i que és molt important que ho puguin expressar. Que tots i totes ho podem expressar. Parlant.

Després, un bon dia, aquests infants surten al carrer, a casa seva, a la seva ciutat, amb la seva família. Surten un dia en què la gent expressa allò que vol, allò que sent, parlant, demanant, i … PAM.

Ens vénen a pegar. Armats.

Cops. Esgarrapades. Empentes. Puntades de peu. Estirades de cabells, de nas i d’orelles. Més cops.

CURTCIRCUIT.

Materials naturals

Materials naturals

La natura ens aboca a una gran varietat de situacions, ofereix molts camins per descobrir. Hauríem d’estar-hi en contacte el màxim de temps possible, però resulta que no sempre és possible. 

Són materials rics i variats que ens permeten relacionar-nos-hi de manera lliure. No tenen un únic ús o tampoc tenen una manera concreta d’utilitzar-los, o una funció. Permeten imaginar i manipular-los de moltes maneres diferents.

Nosaltres, les educadores o acompanyants, juguem un paper molt important: triem el material, fem propostes d’espai, l’oferim sol o acompanyat d’altres objectes. La combinació entre diferents materials pot resultar meravellosa i un trampolí per la imaginació i la creativitat.

Amb troncs de fusta he vist construccions i torres ben altes i curioses. Amb animals, sorra i pedres he vist com en fan un món, com els animals mengen, com descobreixen coses que abans desconeixien, amb les petxines he vist com fan música i discerneixen com sonen unes i altres, també he vist com classifiquen de més grans a més petites i com les observen i ressegueixen la seva textura quan les manipulen.