Nom: Mireia
Compte d’Instagram: @mestraescolabressol
- Com definiries la teva professió?
Ser mestra a l’escola bressol és una aventura meravellosa! Ens trobem en la primera etapa de la vida, amb infants d’entre quatre i els 3 anys. Sense dubte, una etapa a on passen moltes coses i és fantàstic poder viure i compartir amb els més petits/es i les seves famílies el seu desenvolupament. La majoria d’aquests entren a l’escola sent nadons i, quan acaben l’etapa són nens i nenes autònoms en tots els sentits! Ser mestra és estimar, acompanyar, observar, aprendre i desaprendre constantment, gaudir i fer-ho des d’una mirada respectuosa envers tots aquells que formem l’escola: infants, famílies, companys i companyes. Tot i així, no tot són “flors i violes” i és que ser mestra és una professió molt complexa, a on juguem molts papers i a on tenim moltes responsabilitats i, malauradament, sovint és una feina poc reconeguda.
- Per què creus que és important aquesta professió?
Tal i com va dir Nelson Mandela “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. Tenim a les nostres mans el futur de la societat i per això qualsevol docent pot afirmar orgullós que té la professió més important de totes. Tanmateix, els educadors i educadores de l’escola bressol tenim un altre privilegi: poder dir que treballem en l’etapa que científicament s’ha demostrat que té més incidència en el desenvolupament dels nens i nenes. Els darrers estudis de neuroeducació ens expliquen que les funcions executives bàsiques, les relacions socials i el desenvolupament cognitiu i motriu es dona dins dels sis primers anys de vida i, de manera molt especial, en els tres primers. Així doncs, el 0-3 anys és sense dubte l’etapa més important pel desenvolupament d’una persona i, paradoxalment, sovint també la més oblidada per la societat!
- Creus que la formació obligatòria que rebem, és suficient? Se surt ben preparat/preparada després d’estudiar el Grau o el CFGS o creus que cal millorar-la? Si vols afegir com, perfecte.
En el meu cas, jo vaig fer el Grau en Educació Infantil i la meva experiència i sensacions al llarg de la carrera en les diverses assignatures és que el 0-3 és el gran oblidat. Malauradament, tot i que l’educació infantil comprèn els sis primers anys de vida, la majoria d’assignatures posaven el focus en el segon cicle (3-6 anys). Així doncs, per començar crec que caldria oferir assignatures centrades en la petita infància ja que l’escola bressol és una institució amb identitat pròpia i com a tal cal que s’estudiï amb la singularitat que la caracteritza. Alhora, el treball pràctic connectat amb la realitat i el dia a dia de les escoles així com els períodes de pràctiques són fonamentals per sortir ben preparat/da de la carrera. Tanmateix, no patiu si en acabar teniu la sensació que no sabríeu ni per on començar… A tots/es ens ha passat i ja veureu que amb uns mesos de rodatge, i molta vocació i estima per aquesta franja, de seguida us fareu amb les dinàmiques de l’escola i us enamorareu encara més d’aquesta etapa!
- Quines capacitats creus que ha de tenir una educadora/mestra/mestre d’infantil?
Fa ja més d’un any vaig escriure un post on parlava de com era el cor d’un educador/a o d’un mestre/a. Per mi, el cor de qualsevol de les persones que ens dediquem a la petita infància és aquell que escolta, observa i reflexiona sense aturar-se. És proper, afectuós i alegre (i ho contagia). Alhora, és pacient, respectuós i empàtic. Sap treballar en equip amb les famílies, els seus companys/es i la comunitat educativa. I, també, gaudeix d’una creativitat infinita! En definitiva, el seu cor està ple d’estima, dolçor, alegria, respecte, empatia i molta vocació. Per tot això, ser educador/a o mestre/a és una cosa que és difícil d’aprendre i de poder explicar als altres, és quelcom que sentim i portem molt a dins. Tot això ens converteix en persones molt especials, amb una sensibilitat extraordinària i que desprenem una mica de màgia, aquella que fa que de seguida quan expliquem quina és la nostra professió ens contestin “ah, em quadra!”.
- Canviaries alguna cosa per tal que l’atenció a la petita infància a les escoles bressol/llars d’infants, fos millor? (Si la resposta és afirmativa, em pots explicar el què?)
Sense dubte, les ràtios! És impensable que una sola persona, i en alguns moments del dia dues, puguem donar resposta a totes les necessitats dels infants de manera individualitzada i oferint moments de qualitat tenint unes ràtios tant altes! Cal recordar que a Catalunya la ràtio és de 8 nadons (4 mesos fins l’any), 13 caminants (d’1 a 2 anys) i 20 grans (de 2-3 anys) per aula. Una de les ràtios més altes d’Europa per aquest primer cicle d’Educació Infantil!! Al final, tot recau en la importància que la societat li dona a aquesta etapa. Si realment se li donés el paper que es mereix i que s’ha demostrat científicament que té, tindríem més recursos materials i personals per poder acompanyar de manera més individualitzada i personalitzada als infants i a les seves famílies.
- Què és el que més gaudeixes de la teva feina?
El que més gaudeixo és el dia a dia a l’escola amb els més petits i petites i poder veure l’entusiasme amb el que viuen les petites coses: les seves cares de sorpresa quan obrim una capseta musical, la seva cara d’orgull quan després d’intentar-ho molts cops arriba el moment en que són capaços de posar-se sols la sabata i ens miren satisfets… Els infants ens fan connectar amb allò que realment importa i, que de vegades, als ulls de l’adult passa desapercebut. Redescobrir el món a través dels seus ulls et canvia la perspectiva de veure les coses!
- Explica’m una anècdota, algun moment especial, alguna cosa que marqués un abans i un després, algun aprenentatge que hagis fet, etc. Quelcom que hagis viscut durant el dia a dia a l’escola bressol/llar d’infants.
Aquesta pregunta és molt difícil de contestar! Hi ha tants moments guardats i que els recordo amb tanta estima… Però si us hagués d’explicar un em quedo amb la lliçó que em va donar un nen el primer any que estava dins una aula. Arribaven les vacances de Setmana Santa i una família ens va comentar que volien convidar a l’infant a que deixés de portar el bolquer. Nosaltres, des de l’escola, no havíem observat cap senyal que ens fes pensar que estava preparat per fer aquest pas (no avisava quan feia pipi, no tenia interès per seure al vàter, etc.). Per això, vam aconsellar-los que s’esperessin un temps i que no tinguessin pressa. Al final, la família va decidir continuar endavant i el resultat va ser un infant que va demostrat un gran control en els esfínters des del primer moment. En aquell moment vaig fer un aprenentatge que intento sempre tenir present: l’infant és capaç de tot i, aquelles persones que més el coneixen són les seves famílies. Hem de confiar sempre en els petits/es i els seus pares/mares.
