A la feina hi passo moltes hores. Moltes. I faig (i fem) moltes coses. Entre totes les coses n’hi ha una de molt gran. N’és una de les més importants:
Tractar els conflictes. Aprendre a gestionar situacions personalment, individualment amb cada infant i també col·lectivament. Acompanyar a petits éssers humans, mentre resolen conflictes, ja que és a través d’aquests que es produeix el primer contacte amb l’altre, i per tant, on comença la socialització.
Passem temps, cada dia, explicant el perquè no ens hem de fer mal.
Veig empentes, mossegades, cops, esgarrapades, estirades de cabell. Aquestes agressions provenen d’infants que estan buscant el seu lloc en el grup, que estan creant la seva pròpia identitat personal i grupal. I, també, dins la societat. I dins el món.
Passo hores posant paraules a aquelles emocions que senten i que encara no són capaços de reconèixer, ni d’anomenar, i menys de gestionar. Temps acompanyant-los, donant-los espais i alternatives on poder expressar-les. Passo hores explicant per què una no pot pegar a la seva companya i com han de buscar una altra manera per expressar el seu enuig o la seva ràbia. I passo hores explicant com la companya es pot defensar: pots dir que no t’agrada que et peguin, pots posar distància amb el braç, si camines, pots marxar. Si necessiten expressar la ràbia i volen donar cops, potser podem oferir alternatives i a poc a poc aniran trobant la manera de gestionar aquella emoció.
“Que estàs enfadat? Entenc que ho estiguis. Si vols pegar, anem a buscar alguna cosa a la qual puguis pegar sense fer mal a ningú. A les persones no les podem pegar. Si ho vols pots donar cops a aquest coixí.”
“Parlem? A veure què podem fer per solucionar aquest conflicte.”
“Pots dir-li que no t’agrada això que ha passat.”
“Vols parlar? Estic aquí al teu costat per quan ho vulguis, d’acord?”
Molt temps. Molts cops. Cada dia.
El curs dura molts mesos i a poc a poc vas veient els fruits d’allò que portes fent cada hora de cada dia. Amb insistència i amb molta calma. De cop un dia veus, sense intervenir tu, com dos infants resolen el seu conflicte sols. Potser parlant, i parlen poc! Un pega a l’altre i l’altre li contesta “això no m’agrada”. A poc a poc aprenen que amb el diàleg (per petit que sigui) es poden entendre. O si més no, respectar-se l’un a l’altre. I evitar l’agressió.
Un bon dia veus com un infant de dos anys en un conflicte (on, per exemple, li estan prenent alguna cosa) obre la boca i va directe a mossegar per evitar que li prenguin. És instintiu. I de cop ell mateix es frena, s’enfada i crida “no m’agrada!”, i l’agafa més fort i s’allunya de l’altre. Defensa el que és seu, sense fer-li mal. No deixa que li prenguin la joguina amb la qual està tan tranquil·lament jugant i expressa el que sent. I veus com l’altre infant ho escolta i deixa d’intentar-ho. O prova per una altra via, i li diu “me la deixes?”. La resposta és un “no”, i no li queda més remei que esperar que hi acabi de jugar o que li doni quan ho decideixi. O potser és un “sí” i li dona.
És una feina molt difícil, són moltes hores dedicades a fer entendre que amb la violència no anem enlloc. Que ens hem de respectar per damunt de tot. Que a vegades no ens posarem d’acord i hem d’aprendre a gestionar la frustració. Que ens hem d’escoltar. Que és molt important el que senten les altres persones (i també el que tu sents) i que és molt important que ho puguin expressar. Que tots i totes ho podem expressar. Parlant.
Després, un bon dia, aquests infants surten al carrer, a casa seva, a la seva ciutat, amb la seva família. Surten un dia en què la gent expressa allò que vol, allò que sent, parlant, demanant, i … PAM.
Ens vénen a pegar. Armats.
Cops. Esgarrapades. Empentes. Puntades de peu. Estirades de cabells, de nas i d’orelles. Més cops.
CURTCIRCUIT.
