Abril del 2017
A la vila de Montblanc hi havia un drac. Un drac ferotge, que treia foc pels queixals quan tenia gana (com tothom quan té gana, però és clar, no és en sentit figurat, el Drac treia realment bafarades de foc ben potents). Es passejava pels voltants del poble, pel cel, per la terra, per l’aigua, per arreu. Totes les persones que hi vivien estaven aterrades per aquesta bèstia. Era la primera vegada que veien un animal tan gros i tan fort, i els feia tanta por que es congelaven quan el miraven.
El Drac, mort de gana, quan trobava teca, se la menjava. Vaques, ovelles, gallines, cabres. Pastanagues, enciams, pomes, cireres. El que fos. La panxa li feia un soroll que se sentia des del poble del costat. Un bon dia, ja no va trobar res per menjar. S’ho havia acabat tot! Estava desesperat, cada cop més desnodrit i més dèbil.
En aquest bonic poble, hi havia un Rei. Aquest Rei estava trist des de feia unes setmanes, ja que s’havia separat de la Reina. Aquesta feia uns anys havia decidit marxar a recórrer el món, per conèixer altres indrets i viure la seva vida com ella la volia viure. Resulta que un bon dia, després d’esmorzar, va parlar amb el Rei i li va dir:
-Amor, no sóc feliç. M’agradaria marxar a conèixer món i descobrir què és allò que realment vull fer. Només tenim una vida, i la vull aprofitar. Ho podràs arribar a entendre?
-Oh estimada, no et negaré que em posa molt trist, que no ho vull i que et trobaré a faltar cada dia. Però si això és el que necessites, endavant. Et recolzo.
Així que el Rei, des d’aleshores, estava una mica trist i a poc a poc s’anava recuperant. La llum de la seva vida era la seva filla, la Princesa. Una noia jove i decidida. El Rei, evitant pensar en com refer la seva vida i com trobar nous interessos, es limitava a viure per la seva filla.
La gent del poble s’adonava que el Drac ja no trobava menjar. Els semblava que estava cada dia més nerviós i els feia molta por el que pogués passar. Així que un bon dia, el poble va proposar fer un sorteig de persones per donar-les al Drac. La persona a qui li toqués, s’hauria de presentar davant la cova on dormia la bèstia i així (suposaven) no destruiria el poble amb el mal humor que els semblava que tenia a causa de no menjar. El que no sabien era que el Drac no es menjava persones, o almenys, mai havia tastat a ningú.
La mala sort va saludar al Rei, que en el primer sorteig va sortir com a candidata per ser l’àpat del Drac, la Princesa. Ella, valenta, va acceptar el seu destí. Va acomiadar-se de tothom i va anar cap a la cova del Drac. Un cop allà, va cridar:
-Drac ferotge! Soc el teu dinar! Vine’m a menjar!
El Drac estava cansat, adormit, sense energia. Va olorar de lluny el seu futur menjar… però no el va pas convèncer. Va sortir, arrossegant-se, a fora i la va veure allà, paralitzada. Es van mirar als ulls. Silenci. Va sentir com se li tallava la respiració. Silenci. Les potes li feien més figa que abans. Tots dos, contemplant-se. No podien apartar la mirada l’un de l’altre. El cor es va disparar. Taquicàrdia. La Princesa es va quedar sense paraules mirant aquells ulls infinits, grossos i de profunditat eterna, i només va poder emetre un sospir. Se li va escapar un somriure. El Drac va recuperar tota l’energia, com si la mirada de la princesa li portés vaques, ovelles, gallines i cabres. Enciams, pastanagues, cireres i pomes. Van sentir com si, en el món, només estiguessin ells dos i tot va desaparèixer. I sols en el silenci, sols ells sols, van descobrir la bellesa més gran.
Mentrestant, el Rei havia fet una trucada a un cavaller que, amb sort, estava pels voltants. Aquell cavaller es deia Jordi. Feia temps que al poble es parlava d’ell, ja que es veu que es dedicava a passejar pels pobles i salvar a la gent que ho necessitava. Anava amb un cavall blanc i amb una llança ben gran, protegit darrere un escut. Cap bèstia se li resistia i tampoc cap persona. Si algú estava en perill, en Jordi lluitava contra el que fes falta. Era una llegenda, però mai ningú l’havia vist amb els seus propis ulls.
Així que, mentre la Princesa i el Drac s’enamoraven i s’apropaven a poc a poc, va aparèixer el cavaller. El Rei li havia explicat que la seva filla estava en perill i que, per favor, l’havia de salvar. Quan va arribar, va anar directe al Drac, pensant que li estava a punt de fer mal a la Princesa. Va començar a accelerar amb el seu cavall, cada cop més ràpid, llança preparada, apuntant direcció al cor del Drac. S’apropava, s’apropava, s’apropava i quan va estar a uns metres… la princesa va córrer per interposar-se entre en Jordi i el seu enamorat. El cavaller, en veure que a qui punxaria amb la llança seria a la Princesa i no al Drac, va frenar tant com va poder, però no va arribar a temps del tot…
-Soooo, soooo – li deia al cavall-.
Va frenar, però la llança va travessar dos mil·límetres el pit de la Princesa. Només dos mil·límetres. Suficient perquè en caigués unes gotes de sang. En Jordi es va apartar i la Princesa es va fondre en una abraçada amb el Drac. El Rei i la gent del poble van aparèixer pel camí, en sentir que el cavaller ja havia arribat. El Rei va veure la seva filla abraçada a la bèstia i va haver de fregar-se els ulls uns quants cops per saber que allò que veia era real. Al costat, el cavaller Jordi els mirava, somrient. El Rei se li va apropar i li va donar les gràcies per haver assistit tant ràpid quan se l’havia trucat. El va convidar a sopar a casa, en agraïment.
-Princesa, anem cap a casa, soparem amb el cavaller Sant Jordi, ja que ha vingut a salvar-te.
La Princesa li va respondre:
-No papa, em quedaré a dormir a la cova del Drac aquesta nit.
Quan es van deixar d’abraçar la Princesa i el Drac i es van poder separar una mica, van veure que de les gotes de sang que havien brotat fruit de la punxada al pit de la Princesa, en sortia una rosa gran i bonica. La Princesa la va collir i li va donar al Drac, que la va agafar amb la boca tot somrient i ensenyant les dents i els seus ullals blancs, uns més sortits que d’altres. Quan el Drac somreia, la Princesa s’enlluernava.
Sant Jordi i el Rei van anar cap al castell a sopar. Van fer un gran tiberi, unes copes de vi, uns riures, i… tots dos van sentir-se molt a gust. Sant Jordi li va demanar si es podia quedar uns dies al castell, per descansar de les seves aventures. El Rei va estar-ne encantat. La filla del Rei dormia fora de casa, i el Rei havia trobat algú amb qui s’oblidava de les seves penes i gaudia del moment i de la conversa. I a part… era ben atractiu aquell cavaller.
Fi.
